 |
| Jaume Costa interpreta Mestre Oleguer, 2014. |
El proper
divendres 28 de novembre 2014, a les 22 h,
al Teatre Àngel Guimerà del Vendrell (TÀG), es podrà veure el monòleg Mestre Oleguer, un text apassionant que
ens revela el patriotisme d'un dels autors més grans que ha tingut mai Catalunya i fill
predilecte del Vendrell: Àngel Guimerà.
Aquesta obra,
dirigida i interpretada per Jaume Costa, és una de les poques peces teatrals
que parla d'uns fets que van succeir el 1714, en què Mestre Oleguer, un senzill
carreter, defensa amb dents i ungles la seva pàtria, desgranant els seus
sentiments i la seva vida, transportat per la nostàlgia d'un
temps feliç. La música, creada especialment per a aquest
muntatge, és de David Martell, reconegut pianista i compositor de Manresa.
 |
| La Vanguardia, 4 de maig de 1890, pàg 7 |
Aquest
monòleg es va representar per primera vegada a Barcelona el dilluns 5 de maig de 18 90
al Teatre Català Romea (actual Teatre Romea). El diari La
Vanguardia del 4 de maig deia “Mañana a beneficio del
eminente autor don Àngel Guimerà: la tragedia Rey y Monjo. Estreno del monólogo del
mismo autor, Mestre Olaguer, episodio del sitio de Barcelona por Felipe V desempeñado
por el señor Bonaplata”. Un mes més tard, a Reus, el diumenge 8 de juny de 18 90, el
monòleg es representava al Teatre Fortuny, on es pogué veure juntament amb
l’obra Rei i Monjo, segons publicà el
Diario de Reus dins de l’apartat “Diversiones
públicas”. L’obra va ser interpretada per Teodor Bonaplata, de la Compañía Catalana
del Teatre Català Romea. L’estrena del monòleg inèdit havia de comptar amb la
presència d’Àngel Guimerà, segons el cartell que anunciava les obres del Teatre
Fortuny.
 |
Teatre Fortuny, més d’un segle. Reus : Consorci
del Teatre Fortuny, 1994
d’Albert Arnavat...[et al.] (Vol. 1).
|
Més endavant,
a Barcelona, al teatre Novedades − Teatre Català, el 12 d’octubre de 1893 la Gran Compañía
El monòleg va
ser publicat per primera vegada a la revista Il ·lustració Catalana el 15 d’agost de
1890. Posteriorment, la impremta La Renaixensa , on
es publicaren la major part de les obres d’Àngel Guimerà, en va fer més
de tretze edicions.
MONÒLEG
Abans d’alçar-se el teló, dos o
tres trets seguits: després un de sol.
L’escena representa un carrer de
Barcelona del barri de Ribera, tancat per una formidable barricada, a la que es
pugui pujar per mitjà de caixes, bótes, sacs
de terra i altra mena d’objectes de què es troba formada. Les cases dels
costats estan mig destruïdes pel bombardeig i l’incendi. En l’escena i entre la
runa, cadàvers de catalans. Pertot la desolació més completa. És al matí. En
alçar-se el teló Mestre Oleguer està enfilat a la barricada i acaba d’engegar
el fusell contra els enemics, veient-se encara el canó de l’arma que fumeja.
Parla mirant per sobre de la barricada.
[...]
Té:
el darrer. En Ramon. És fred que gela!
Ni
una tampoc! No puc mirar-lo! El pobre!
Tan
graciosot i cor obert! I ara
la
seva dona està esperant que torni!...
Ah,
que n’heu fet de mal! I sempre, sempre
per
lo mateix. Per governar aquí a casa:
per
tractar-nos com bens que se’ls degolla!
I
en bona fe que ho hem sigut bé massa!
I
ell molt més que ningú. Tot s’ho prenia
pel
bon costat, i res de mal s’ho creia.
Fins
un dia… i de bo que vaig cremar-m’hi.
Un
dia que al davant de la botiga
feia
cantant amb mos fadrins un carro,
d’aquells
de quatre rodes per la sega.
Gairebé
era enllestit, i sols mancava
encerclar
a cops de mall l’última roda
que
afinava el ribot, mentre que en terra
el
cèrcol s’enrogia enmig de brases.
Ell
que allavors passava em va emprendre.
-Mestre
Oleguer, que Déu vos do bon dia.-
Encaixem
amb aquesta, i li pregunto:
-Què
hi ha de per allà dalt? – Han vingut lletres.
Diu
que ja tenim rei: que ve de França,
i
es dirà Felip V.- Felip? La pesta
se
l’emporti! Els Felips per Catalunya…
han
sigut sempre de la pell del diable!
-Diu,
va fer, que és aquest bella persona.
-
Ja a Madrid cuitaran a fer-lo perdre.
-I
que vindrà a jurar les lleis antigues.
-El
jurat trencarà quan allà ho vulguin.
Company:
estem perduts si la gent nostra
no
fa un va-i-tot: que hi ha segles i segles
que
ens volen acabar, i un dia i l’altre;
va
de pares a fills que sota terra
furguen
en les arrels de Catalunya.
-Mestre
Oleguer: sempre ho veieu tot negre.
-
No, negre, no: color de sang i fora.-
Se’n
va riure en sentir-ho: i vaig quadrar-m’hi…
que
el riure aquell al cor no m’hi cabia.
-Va
a la mort Catalunya ;
i sou vosaltres
els
que aixequeu el cadafalc per ella.
Vosaltres,
els prudents; la gent de l’ordre
que
us fa por un fantasma, i sou joguina
dels
d’allà i dels d’aquí que mercadegen
amb
la hisenda i la sang del nostre poble.-
Vaig
agafar-lo per un braç, i amb ira,
sotraguejant-lo
tot, que en vaig fer massa,
li
vaig dir tant cremat que no m’hi veia:
-Formen
l’Espanya, m’enteneu?, dos pobles.
Hi
ha qui diu són germans. Sí, prou: se semblen
com
l’aigua al foc, i com la nit al dia.
Volen
manar tots dos, i com en ella
no
hi caben pas, d’aquí que l’un o l’altre
té
d’aplatar el coll fins que li ajupin.
Valencians,
mallorquins, i aragonesos
units
als catalans fan un sol poble.
Ells
tres ja han fet a tots, i sols nosaltres
ans
l’orgull castellà no ens volem tòrcer.
El
dia que caiguem! … Voleu saber-ho?
Aquí
ho teniu: veieu les quatre rodes.
Dintre
els cèrcols de ferro hi ha València,
Mallorca
i Aragó; voltat de brases,
ja
està a punt el grilló de Catalunya.
Vós
deixeu-lo posar, i és fet el carro
que
tragini pel món de segle en segle
un
mort que fa vergonya: nostra raça
vençuda
per covarda i per indigna! –
I
el mall feixuc
giravoltant en l’aire,
saltant-me
el cor vaig acabar la feina.
I
ell .. no va riure més! I ha dat la vida!
[...]
Ha de semblar que Mestre Oleguer
ha mort. En aquest moment la remor dels castellans s’ha de sentir al peu de la barricada. Després
del crit de “Viva Felipe V”, Mestre Oleguer s’aixeca rígid caient mort
desplomat en victorejar a Catalunya.
¡Viva
Felipe V!
A
fora, lladres!
Visca
la llibertat de Catalunya!
Mentre cau el teló s’han de veure
els soldats de Felip V que van traspassant la barricada.
Àngel Guimerà, Obres completes II,
Barcelona: Editorial Selecta (1978)
No hay comentarios:
Publicar un comentario