 |
| Àngel Guimerà |
El 1889 sortia publicat a les pàgines del diari La Renaixensa el conte El gos
de casa signat amb el pseudònim de “Joan Anton”.
Què va fer que Guimerà, que havia
emprès públicament la seva carrera teatral conreant el model romàntic de
tragèdia – Gala Placídia (1879), Judit de Welp (1884), El fill del rei (1885), Mar i cel (1888) escrivís un relat curt
en el diari que ell dirigia?
De la seva carta adreçada a l’escriptor tarragoní Josep Pin i Soler en
podem trobar l’entrellat.
Sr. D. Josep Pin i Soler
 |
| Josep Pin i Soler |
Mon benvolgut amic: voldria manifestar-li el meu
desig
de paraula, comptant veure’l per Barcelona [...]
¿Voldria V. fer algun article per a La Renaixensa de les dimensions dels
d’En Vilanova, per l’estil dels que havia publicat ja fa molts anys en un diari
de Tarragona?
Lo meu desig està en fer cada diumenge (com lo passat) un número
del diari de 32 pàgines, insertant en cada un d’ells un article lleuger, quadro
de costums, novel·letes, descripcions, viatges, etc. Encomanant aquesta secció
a les primeres espases de la prosa catalana: a V.,
a Vilanova i a en Bosch de
la Trinxeria [...]
Amb això posi fil a l’agulla i faci de manera que el
diumenge dia 15 de setembre pugui La Renaixensa sortir de festa major, o sia
amb un article de V. [...]
Àngel Guimerà
Barcelona, 5 setembre 1889
La nota a peu de pàgina escrita per Josep Miracle deia el següent:
 |
| Emili Vilanova |
“Guimerà no pogué obtenir la col·laboració regular que es proposava.
Després del conte d’Emili Vilanova, que publicà en dos números. “La Renaixensa” del 15 de setembre hagué
de prescindir del que em podríem dir la pàgina literària. Bosch de la Trinxeria
no havent lliurat l’original, i no havent-lo lliurat tampoc Pin i Soler,
Guimerà salvà la situació escrivint un parell de contes que signà amb pseudònim
“Joan Anton”: Lo gos de casa,
aparegut a La Renaixensa del dia 22
de setembre de 1889 [...]”.
L’any 1909, en reconeixement a la ingent aportació a la llengua i la
cultura catalanes i, especialment, al teatre, s’organitza un homenatge a Àngel
Guimerà, sota la iniciativa del dramaturg Ignasi Iglesias, qui presidir la
comissió executiva de l’Homenatge al poeta, celebrat a Barcelona el dia 23 de
maig. Fou a iniciativa de la comissió que es féu un recull de textos de Guimerà, editat
especialment per a la joventut, el qual, sota el títol Glorioses. Joies literàries, reuneix poemes, fragments de
discursos, obres teatrals i els contes El
gos de casa i El nen jueu. En el
pròleg del llibre, Joan Maragall escrivia:
 |
“Aquest llibre os es donat perquè aprengueu a
estimar la vostra llengua, honrant a qui tant l’ha honrada. Aquest és l’Àngel
Guimerà a qui avui tot Catalunya glorifica per això que ell ha glorificat la
llengua catalana: perquè és poeta [...].
Aquest traspàs envers la major grandesa de la
patria, a vosaltres se os encomana. En vosaltres sembrem, que sou la terra
encare molla. La llevor es bona; bebèula, y que l’amor la fructifiqui. Servèu
aquest llibre en memoria de la diada gloriosa en que Catalunya honrà al seu
poeta: y que la major gloria d’ella puga èsser l’haver vingut a vosaltres
aquest nom: Àngel Guimerà, y haver près en vostres cors la seva obra. Doncs,
llegíula.”
L'any 1918 en ple noucentisme, la narració "El gos de casa",
d'Àngel Guimerà es va convertir en l'eix d'un projecte experimental que no va
tenir gaire continuïtat.
A diferència d'altres lectures escolars, que en el cas d'escriptors de prestigi proposaven un recull d'alguns poemes o narracions amb unes pautes de treball mínimes, aquest conte va ser objecte d'aquesta proposta: "Edició pedagògica experimental sota els auspicis de la Mancomunitat de Catalunya a cura del Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona".
A diferència d'altres lectures escolars, que en el cas d'escriptors de prestigi proposaven un recull d'alguns poemes o narracions amb unes pautes de treball mínimes, aquest conte va ser objecte d'aquesta proposta: "Edició pedagògica experimental sota els auspicis de la Mancomunitat de Catalunya a cura del Consell de Pedagogia de la Diputació de Barcelona".
 |
| Visita escolar al Museu Àngel Guimerà |
En què consistia la innovació pedagògica? En primer lloc, i a
diferència de la majoria de llibres de característiques semblants, l'obra no
tenia un pròleg per explicar als mestres les directrius didàctiques que calia
seguir ni feia un elogi de l'autor i la seva obra. Directament es dividia la
narració en "tres jornades". En la primera jornada els alumnes havien
de llegir la meitat de la narració (un paràgraf per pàgina); l'altra meitat,
durant la segona jornada; la tercera jornada es dedicava a repassar la narració
sencera (22 paràgraf numerats que ocupaven 12 de les 80 pàgines
del volum), ara amb una tipografia més petita i amb un titular per a cada
paràgraf. I així s'acabava la lectura. Excepte que després de cada fragment hi
havia l'anomenat "tresoret de mots", més extens que la lectura que
s'havia fet, i que consistia en un repàs lèxic, morfològic, sintàctic, cada
cop més ampli i complex, dels elements del fragment llegit.
La Mancomunitat va
publicar en la mateixa col·lecció cinc llibres més: J. Maragall: Llibre de
poesies, J. Pijoan: Llibre de poesies, J. Ruyra: Mànigues marines, M.
Antònia Salvà: Llibre de poesies, E. Vilanova: La Rossa.
El juny de 1975, dins del cinquantenari de la mort d’Àngel
Guimerà, es publicà al Vendrell el conte
“El gos de casa” editat per la Secció de Cultura del C.I.T del Vendrell i
imprès per Inglès Impressor amb il·lustracions de Francesc Guinovart.
Dins l’escrit de presentació diu: “El conte que us presentem, i que
Àngel Guimerà va dedicar especialment als nens i nenes de les escoles, és un
exemple més del seu dramatisme literari. Així i tot, hem d’intentar extreure’n
el missatge de sensibilitat i amor que vol trametre’ns, tot tenint en compte
l’època de l’acció. A primeries de
segle.”
El 1986
Publicacions de l’Abadia de Montserrat amb la col·laboració de l’Obra Social de
Caixa de Barcelona publica el conte El
gos de casa amb dibuixos de Montserrat Tobella.
Per últim el
1995 amb motiu de la celebració de l’any del Segle Romàntic que durant tot un
any va commemorar el centenari i cent cinquantenari d’escriptors fonamentals
del país, i sobre tot de tres figures cabdals dels Segle Romàntic català:
Verdaguer, Guimerà i Yxart, la Institució de les lletres Catalanes publicà un
monogràfic dedicat a la figura d’Àngel Guimerà amb un recull de textos entre
els quals es troba el conte “El gos de casa”.
L’estudiosa de Guimerà, Neus Oliveras , a la ponència presentada al col·loqui
centrat en l’obra d’Àngel Guimerà i en el teatre català del segle xix amb el títol La narrativa de Guimerà parla dels dos contes que el dramaturg va
escriure: “El gos de casa” i “El Nen jueu”.
“Els contes tenen una característica que els defineix: la concisió. L ’autor va
directament a l’exposició dels fets en l’ordre temporal en què es van produir.
Eludeix llargues descripcions així com també diàlegs. I els protagonistes són
dos éssers infortunats, a “El gos de casa” per culpa d’una causa accidental i a
“El Nen jueu” a causa de la marginació.
Els dos contes es poden classificar entre el quadre de costums i
l’episodi novel·lesc autònom. [...]
Hi ha un seguit d’ingredients que atorguen gran vivacitat i dinamisme
als contes. [...] En primer lloc: l’ús d’un llenguatge col·loquial [...]; en
segon lloc, el to oral, ja que hi ha un apropament al lector a través de frases
com “aneu a saber per a qui va ser la cistella”; en tercer lloc, es pot
destacar la gran presència de marcadors adverbials com “tot d’una”, “de cop”,
“quan”...; i finalment, la creació d’una certa expectació, ja que abans de
donar la informació del que passa, el lector rep la situació per uns elements
sensorial, per exemple, abans de saber que hi ha un gos rabiós, es diu: “tot
d’una vaig sentir tancadissa de portes, crits d’aquí enllà que no entenia, i
passaren pel carrer xicots i dones corrents esparverats...[...]
L’autor insereix elements de simpatia, o tal vegada compassió, cap als
protagonistes. [...] Presenta la relació afectiva dels protagonistes al
començament dels contes: “Vivíem l’un per l’altre com dos enamorats.”
En definitiva “Els temes que planteja Guimerà a la narrativa no són pas
aïllats de la resta de l’obra dramàtica.”[1]
[1] Oliveras, Neus: La narrativa de Guimerà; Actes
del col·loqui sobre Àngel Guimerà i el teatre català al segle xix, El Vendrell, 28, 29 i 30 de
setembre de 1995, Diputació
de Tarragona , 2000.
No hay comentarios:
Publicar un comentario